Presoners de la injustícia

Aquest diumenge vaig participar de l’activitat “Un poble empresonat”, que després d’unes setmanes a Vic, ha passat una setmana a Olot. Es tractava d’una acció reivindicativa en favor de la llibertat dels presoners polítics que malauradament segueixen empresonats de forma injusta i sense cap mena de respecte pels seus drets. L’experiència evoca la duresa de la presó, l’espai tancat, la separació de la família i la manca de llibertat d’expressió, que fa que tot plegat remogui consciències i sentiments.

En aquell espai tancat i fred vaig escriure unes paraules dedicades a Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, que m’agradaria compartir amb tots vosaltres.

I tancant els ulls la sento.
Presència freda i sense ànima,
escrupolosa i metòdica m’embolcalla;
amb el temps aturat
regira la consciència i et mana.

Una, dues, tres passes i s’acaba l’espai.
És el mateix aire, cada dia?
Quatre, cinc… setze hores,
son els mateixos dies, que roden i roden…
No entens el principi ni veus el final.

Espetec metàl·lic que grinyola l’oïda,
quietud enyorada que ara resulta feixuga.
Algú tanca les portes tancades,
arrossega el silenci espès,
apaga la nit, atura la vida.

Presó i presoner.
Hostes, captiu i carceller es repten
(qui pot contradir-los?)
a qui ho vulgui compartir:
Som lliures els qui vetllem captius?
Són captius els qui han trencat les cadenes de la por?

Darrera barrots rígids
s’escola un borrissol de llum;
potser una lleugera ploma de cadernera,
que em duia un missatge,
caurà en la meva cel·la.
Tot esdevindrà fum i
volaré lleuger imaginant que mai més
comptaré les passes, les hores, les absències…

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.